L'Escola com Organització

L’escola com a organització que aprèn

Bona part de la literatura especialitzada sobre organitzacions fa referència al concepte d’organització que aprèn per aquest motiu creiem necessari exposar les idees principals d’aquesta teoria.

La revisió de la literatura sobre el tema posa de manifest la necessitat de caminar cap a l’obtenció d’organitzacions intel·ligents amb capacitat de facilitar l’aprenentatge dels seus membres i, també, d’aprendre ells mateixos a partir dels errors detectats i de transformar-se per a donar una resposta adequada als nous reptes que se’ls presentin.

Els individus aprenen com a part de la seva activitat diària, especialment quan interactuen amb els seus companys i amb el medi, quan cooperen per aconseguir fites comunes, quan s’aprofita l’experiència acumulada i es va adaptant progressivament a noves idees o propostes, quan es va aprenent dels projectes que es posen en marxa, tot desplegant les aptituds de tots els implicats i cultivant nous patrons de pensament.

Segons Santos Guerra, les característiques per a que una escola es converteixi en una institució que aprèn han de ser: permeabilitat entre el centre i l’entorn en les dos direccions, el centre educatiu s’ha d’obrir a l’entorn, flexibilitat cal evitar la rigidesa, que no permet canvis i adaptacions per millorar, la creativitat, cal evitar l’homogeneïtat i permetre la innovació i l’experimentació amb tolerància als errors, la col·legialitat, no un conjunt de professors individuals sinó un plantejament cooperatiu, de manera que tots aprenguin col·lectivament els uns dels altres, la complexitat, l’escola és una institució complexa i s’ha d’acceptar totes les dimensions sense simplificar-les.

Estratègies de millora d’una organització

Les estratègies per a la millora del centre poden classificar-se en estructurals que incideixen en els components de l’organització com les estructures, distribució d’espais i temps, i les operatives de caràcter dinàmic que afecten al funcionament quotidià. Aquestes últimes són les que tenen major importància en relació a la millora del centre.

Molts autors coincideixen que la estratègia base és el Desenvolupament Organitzatiu (DO). És una estratègia que neix com a una aplicació de la psicologia del comportament per a la millora de les relacions de comunicació i salut en les organitzacions. És considerat com un esforç sistemàtic per augmentar el benestar i la productivitat de l’organització a partir d’intervencions planificades.

Sobre els anys vuitanta, des de la OCD amb inernational School Project (ISIP) es van anar incorporant les aportacions del constructivisme social, que adopta un caràcter d’autorenovació institucional en la que han de participar activament tots els membres del centre des d’una perspectiva de col·laboració.

Segons Senge (1995) els requisits per aconseguir l’aprenentatge i el desenvolupament organitzacional són aquests cinc:

a) El pensament sistèmic, atenció als processos i tractament dels problemes de forma conjunta

b) Visió compartida basada en valors comuns sorgits de la interacció més que de declaracions formals

c) Aprenentatge en equip

d) Models mentals renovats que permetin anàlisi obertes i profundes de les realitats educatives, obertura mental cap a la creativitat i cap a la reflexió sobre la naturalesa i el sentit del treball realitzat.

e) Desenvolupament integral de la persona, procurant que cadascú aconsegueixi el desenvolupament personal i professional adequat.

Al marge del desenvolupament organitzatiu apareixen un conjunt de noves estratègies agrupades sota el nom de desenvolupament col·laboratiu (DC) posant ènfasi en la participació dels diversos membres de l’organització així com la creació d’una cultura de la col·laboració.

Aquest desenvolupament col·laboratiu , desenvolupat per Escudero (1990), presenta els requeriments de participació, implicació, compromís mutu i reflexió i desenvolupament conjunt. És un model de gestió basat en les necessitats del centre que planteja la necessitat d’una major autonomia institucional.

Val a dir que qualsevol d’aquestes dos estratègies no tenen cap valor en si mateixes. Han d’anar acompanyades de processos de reflexió i d’elecció segons les maneres de fer que es creguin més convenients en funció del context i dels components ideològics que cada organització té.